Amb tot el tema de la crisi, jo, que no sóc pas economista, he vist molt clarament una cosa: vivim en una mentida. La nostra realitat és tan volàtil com les borses, el sistema està muntat sobre una fal·làcia sobre la qual s'especula i es munta la resta, i tirem endavant.
És increïble com la riquesa es genera del no res. Pura invenció. Ens hem cregut tant la nostra mentida que hem muntat la nostra vida a partir d'aquesta. Vivim en la petita parcela que ens ha otorgat el sistema, convençuts de que és el nostre lloc, de que tenim un paper i un guió escrits, una recepta per arribar a l'èxit, a la felicitat.
Anem a l'institut cada dia, ens hi passem hores i hores, ens bombardejen amb multitud de continguts que, en general, no ens interessen el més mínim ni ens són útils. I ja ni ens ho plantegem. Ho hem acceptat com a normal: és el que toca, és el que s'ha de fer ens diem. El sistema ho ha establert d'aquesta manera i les coses han de funcionar així perquè és com s'han convingut.
Però en moments com aquest, on la decoració s'esquerda, podem veure per una escletxa que ens trobem dalt d'un escenari, que estem interpretant l'obra de teatre de la nostra vida. I llavors tot deixa d'importar tant. Perquè hauríem de seguir el guió que ens han marcat si som lliures? Som lliures? Som actors d'un sol paper?
És hora de baixar de l'escenari, de modificar el propi guió. De començar a dirigir la nostra Realitat. Una vegada ens sabem ficció, no és preferible la comèdia?